Passeig per l’exposició “Passió per la Pintura”

Data

27 de març de 2014

… Su aventura plástica siempre ha sido para mí una interrogación. Ese pintor solo en su personal travesía y con su peculiar extrañeza…”

Juan Genovés a propósito de Balthus

Arte y parte nº 1 pág. 156

L’obra de Josep Campmany s’ha d’emmarcar dins una re-lectura de l’art de les primeres avantguardes. Els seus referents plàstics, Picasso i el no tan anomenat Matisse, són els fonaments d’una erudició plàstica que a partir d’aquí s’expandeix vers un camí personal i una obra singular, pel que té d’irreverent amb els dictats dels diferents contexts estètics que han abastat el seu fer.

Un cop puntualitzat això, podem realitzar un “passeig” per les obres exposades, iniciant el recorregut per l’obra pictòrica exposada a l’Espai d’Art del Teatre de la Passió d’Olesa, per arribar amb un bagatge assolit, a l’obra exposada a la Casa de Cultura de l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat, com a Epíleg que ens permeti contemplar amb tota la seva càrrega plàstica i simbòlica els dibuixos sobre l’obra poètica de Federico García Lorca: “La Tauromaquia” i “Poeta en Nueva York”.

Iniciem doncs aquest passeig per la primera obra que trobem en iniciar el recorregut (invers, dreta-esquerra) que ens ofereix l’exposició Passió per la Pintura de l’Espai d’Art del Teatre de la Passió:

1. Bodegó (el fet de mostrar)

L’obra ens presenta un conjunt de formes que podem reconèixer: un bodegó. La representació dels objectes és acolorida però plana, domèstica però freda, retallada enmig d’un fons negre i gris que envolta els colors. Hi ha en aquesta pintura un quelcom de metafòric en la pervivència del color damunt del negre i el gris, a manera d’un únic resquill d’esperança ubicat en la domesticitat representada per damunt d’un entorn gris i negre. Et aquí la primera confrontació entre la percepció de l’artista i l’estat de les coses… Color versus negror i grisor.

2. Arlequí (el fet de plantejar)

Un cop observada l’anterior obra, que ens ha parlat d’una mirada constructora i reconfiguradora de la realitat, en l’obra que ara visualitzem, en contraposició, tot sembla caòtic i desestructurat. En aquesta deconstrucció que envolta L’arlequí es manifesta la contingència entre l’individu (l’arlequí – artista) i l’entorn en tota la seva potència, les perfectes geometries expandides del quadre, constitueixen paradoxalment un caos que “necessita ser endreçat”. D’aquí, la presència de l’Arlequí com a demiürg (el pintor) que planteja l’ordenació del caos del seu entorn.

3. 6 Bodegons 2 figures (el fet d’ordenar)

La diversitat d’elements que reuneix aquest espai (vuit obres de 50 x 50) ens parla a diferents nivells en la voluntat de representació de l’artista, en primer lloc en el fet de realitzar les obres en un temps quasi bé simultani, valida el possible fil argumental entre elles sense una necessitat didàctica Pel que fa als elements plàstics de les representacions, son tres: En primer lloc els tramats i retícules dels espais pictòrics, en segon lloc els bodegons i en tercer lloc les figures de rostres. Els tramats i retícules, es presenten com a estructures mentals d’ordenació que poden actuar, tant de suport de les representacions, com a contraposició de les mateixes, en un joc en el que allò mental (les estructures i retícules) integra tant, allò percebut (bodegons) com allò existencial (els rostres). Es paradigmàtic, que tant en els bodegons com en els rostres, ha minvat la propietat del color. L’aparició dels dos rostres sense cap mena de fragmentació, fa evident una presència de l’individu (demiürg – pintor) com a mediador i ordenador entre allò vist (bodegons) i allò, més mental (estructures) que constitueix l’essència de l’ésser.

4. Figura i màscara (el fet de conjurar)

En aquesta obra, a diferència de l’Arlequí, “l’univers” que l’envolta, tot i caòtic, és més compacte, no pateix d’una atomització expansiva, està regit per la figura que té una presència central dominant i forta, tot i que en part, amb tendència a mimetitzar-se amb l’entorn que sembla controlar. El tret més rellevant de l’obra, és la subjugació de la màscara (en perfecta contraposició horitzontal) al peu de la figura.En aquesta “subjugació” el demiürg renuncia a la “protecció” de la màscara i es predisposa a acceptar l’acció, l’actuació vers allò, no observat particularment, sinó vers allò percebut en totalitat: l’entorn, i l’esser com a entitat regidora.

5. “El comedor de peces” (el fet d’actuar)

El personatge representat en aquest obra, actua, i actua amb violència per mostrar la capacitat de l’individu a manifestar allò ferotge que rau en el seu interior. L’acció és més violenta, si cap, perquè es manifesta sobre un ésser aparentment innocu, inofensiu com és un peix però pot ser que, pel demiürg, aquest animal sigui la representació simbòlica del gregarisme o bé del lliscament que defuig la confrontació però que el condemna a ser víctima. D’aquí, que aquesta acció ferotge transforma a l’individu en un esser agressiu, com a metàfora de “l’animalitat” que és necessària per mantenir i assumir l’acció del demiürg com a pintor.

6. El somni de l’escultor (el fet d’assumir)

L’espai clos que encercla el “rostre–individu”, concentra la càrrega de tots els elements representats en la figura de l’escultor, fent-li assumir la càrrega del gos “dentallut” dins l’espai oclusiu, com a reflex alhora, de l’animalitat demiúrgica i de l’espai de l’estudi, com a pes i tancament necessari perquè la llum (com a construcció humana) de les idees que dóna el coneixement i la percepció sensible, aparegui per poder fer suportable l’acte de pintar en solitud.

7. “L’extraordinària mirada de l’animal” (el fet d’interrogar)

L’obra ens presenta una imatge compacta, ciclòpia enmig d’un negre que no permet escapatòria, la extraordinària mirada de l’animal, interpel·la sense contemplacions a l’espectador. Aquí, el demiürg-pintor, investit de tota la càrrega primigènia del animal, genera una interrogació que condueix a l’espectador, no a la possibilitat d’emetre un judici estètic, sinó a una situació i un estat de reflexió, en primer lloc sobre allò que visualitza en el quadre i en segon terme sobre com assumeix allò que es vist, que fa necessari un posicionament de acceptació o bé de rebuig a la mirada alienada que se li dirigeix, com a metàfora de la possibilitat o no d’acceptar allò contingent e imprevist que ens mostra l’art.

Epíleg: A la casa de Cultura (de com poesia i pintura resumeixen aquests fets)

El camí que condueix de la mirada a l’exterior, a l’entorn, per salvar de l’oblit objectes i moments amb la representació formal dels mateixos, a la mirada interna de reconeixement de tot allò extern en la sensibilitat interna de l’individu (demiürg-pintor) és a manera de “viacrucis”, el recorregut per passar d’allò formal a allò poètic, mitjançant el trànsit per les “estacions” o “misteris” esmentats com a fets en cadascuna de les obres “llegides” anteriorment: Mostrar, plantejar, ordenar, conjurar, actuar, assumir i interrogar són verbs que tant el pintor com el poeta, tenen assumits en l’acte de generar les seves obres, és per això que no és gens estrany que en Josep Campmany, com a generador de noves realitats, s’emmirallés en l’obra poètica de Federico Garcia Lorca, possibilitant d’aquesta manera, amb la conjugació de la totalitat dels anteriors verbs, la transmutació del text en imatges, que ara en una linealitat d’horitzó esperançat en el record i en l’avenir, ens parlen a la Casa de Cultura, de rituals ancestrals, visions de ciutats mítiques i una sensibilitat i amor extrem vers la poesia i la pintura… En definitiva vers això anomenat art, que ens humanitza.

Pep Montoya

Olesa de Montserrat 20 de març, primer dia de primavera del 2014

“Passió per la Pintura”

Altres noticies